Trattato degl'instrumenti di martirio... (1591) d’Antonio Gallonio, l’exaltació del dolor místic

La beatificació d’avui a l’engròs de 522 màrtirs de la Guerra Civil ha generat una certa perplexitat en una societat laica com l’actual. Si al laïcisme hi afegim la Memòria Històrica sobre els fets de la Guerra Civil aquesta reivindicació eclesiàstica en massa encara sobta més quan s’està regatejant la memòria dels assassinats –que encara dormen a les cunetes- per les tropes franquistes i els controlats feixistes –escamots falangistes amb permís de les autoritats-. No hi ha cap mena de dubte que aquest acte que coincideix amb un 12-O crispat políticament no pot ser qualificat si més no d’oportú.

PONLEVOY, ARMANDO. Actas de cautiverio y de la muerte de los RR. PP. P. Olivaint, L. Ducoudray, J. Caubert, A. Clerc, A. de Bengy de la Compañia de Jesús. Barcelona, Libreria Católico-Cientfica de la Viuda e hijos de J. Subirana, 1870

De fet, però, l’Església i el martiri sempre han anat junts des dels inicis i sempre s’hi ha recreat, com veurem, entre l’admiració i certa morbositat sobre aquest fenomen que desenvolupà artísticament i literària. L’Església sempre ha divulgat els martiris a l’engròs com l’actual beatificació des de l’Edat Mitjana amb les Onze mil verges, en l’època moderna amb els Màrtirs del Japó o en època contemporània –a més dels de la Guerra Civil- els de la Comuna de París, per exemple. Aquest culte als màrtirs sempre ha estat criticat i satiritzat pels moviments laics o directament anticlericals de cada moment amb perles com la de Guillaume Apollinaire que el 1907 va publicar la novel·la pornogràfica de Les Onze Mille Verges ou les Amours d’un hospodar.

El culte als màrtirs com hem comentat s’inicià amb les primeres persecucions causades sobretot pel dogma monoteista que no els permetia reconèixer a l’emperador com un déu a la terra, la qual cosa qüestionava la seva autoritat no només religiosa sinó política. Això els va fer sospitosos d’antisistemes i titllats d’ateus foren perseguits i condemnats a tortures i martiritzats. L’Església considerà que tothom que hagués mort per defensar les seves idees cristianes, hagués fet el que hagués fet anteriorment, anava directe al cel. Si anava al cel volia dir que se li podia retre culte com a sant i per això ben aviat l’Església va començar a retre homenatge als seus membres martiritzats com Sant Esteve –el primer màrtir- o fins i tot els anònims que hom anomenà Víctor o Fèlix –victoriós o feliç- ja que havien aconseguit la vida eterna gràcies al seu martiri. Es decidí que els sants màrtirs iconogràficament portessin una palma per a diferenciar-los dels altres sants morts per causes naturals.

Quan el 1530 Melanchton –deixeble de Martí Luter- va escriure la Confessio augustana (Capítol XXI) proclamà que els sants eren persones d’admiració però no d’adoració, per la qual cosa no se’ls havia de retre culte ja que entre Déu i el creien no hi havia d’haver cap intermediari, sinó que la pregària havia de ser directa. L’Església davant aquesta idea que buidà les esglésies protestants d’imatges en un procés iconoclasta convocà el Concili de Trento (1545-1563) com a eix de la Contrareforma. En el Concili per contrarestar l’esperit luterà es potencià el culte als sants com a mitjancers amb la pregaria. Un manual de catequesi contrareformista deia: quando alguno pronuncia la Oración Dominical ante la Imagen de algun Santo, tenga en su alma este sentimiento, es a saber: pide al Santo que ore juntamente con el y solicite para el aquellas cosas que contiene la oración dominical y sea finalmente su interprete e intercesor en la presencia de Dios.

En el segon gravat hom pot observar com un anterior lector emprenyat amb els botxins va atacar la seva cara

 

La literatura tradicional de culte als sants i als màrtirs es veié consolidada i conegué una gran embranzida gràcies a la Contrareforma. Aquesta literatura anomenada hagiogràfica arrencava de molt lluny i les primeres actes o martirologis – com les Corones de martiri de Prudenci- daten del s. II-IV. A partir d’aquests primers martirologis s’elaboraren reculls agiogràfics com la Historia lausíaca de Paladio (s. VII), Beda el Venerable (s. VIII), Rabano Mauro, Sant Adó i Usuard (s. IX), Simeó el Logoteta i Wolfhard (s. X-XI) i la gran obra de Jaume de la Vorágine i la seva Llegenda daurada (s. XIII). Després d’aquest període de l’Edat Mitjana i ja com a resposta a les idees protestants s’escriviren gran quantitat d’hagiografies i recopilacions diverses que tingueren el nom de Flos Sanctorum. El primer fou Gonzalo de Ocaña (1516), Pedro de la Vega (1521), Cardenal Baronio –Martirologio romano-, Alonso de Villegas (1588), Pedro de Ribadeneyra (1599), Jean Croisset –Any cristià- i Alban Butler –Vides dels pares màrtirs i d’altres sants-.

És en aquest ambient de reafirmament dels sants que hem d’emmarcar el llibre d’avui anomenat Trattato degl'instrumenti di martirio e delle varie maniere di martoriare... d’Antonio Gallonio, editat a Roma per Ascanio i Girolamo Donangeli el 1591. La gran diferència d’aquest llibre amb els Flos Sanctorum és que no parla específicament de cap sant –malgrat que els serveix d’exemple- sinó que és un recull a la manera de catàleg de les moltíssimes formes que els cristians foren martiritzats segons les diverses hagiografies.

El seu autor, Antonio Gallonio (1556-1605), fou un frare romà de l’orde dels filipons –de l’Oratori de l’Amor Diví o Congregació de Sant Felip Neri- que a més d’aquest peculiar llibre en va escriure uns quants més tots de caire devocional com el de Vita beati P. Philippi Neri (1600). La seva fama, però, es deu a aquest Trattato degl'instrumenti di martirio... que es convertí en un autèntic catàleg de l’horror. Les seves edicions posteriors, sobretot en llatí, dels segles posteriors fins a l’actualitat demostren l’èxit de la relació entre horror i morbositat gràcies a les seves excel·lents il·lustracions. El llibre fa una descripció molt detallada de cadascun dels mètodes utilitzats per als turments entrant en els detalls més exhaustius i comentant els diversos màrtirs que van patir-los.

El que crida més l’atenció d’aquest llibre són les il·lustracions de 46 burils calcogràfics dissenyats per Giovanni Guerra i gravats per Antonio Tempesta. Ambdós artistes que treballaven pels papes de Roma estaven imbuïts de l’estètica del manierisme que era una prolongació del renaixement abans d’entrar en el barroc. Per això les imatges compten amb distorsions visuals molt  forçades amb uns escorços a vegades molt violents que incorporen, encara més violència. Per això els gravats són les il·lustracions perfectes per a un llibre d’aquesta temàtica ja que mantenen un gran equilibri entre text i il·lustració.

GALLONIO, ANTONIO. Libro de los tormentos de los santos martires. Madrid, Sociedad de Operarios del mismo arte, 1844

És curiós com malgrat ser un llibre força usual a les biblioteques d’Espanya no se’n va fer cap edició fins al segle XIX. El 1844 se’n va fer una adaptació amb el títol de Libro de los tormentos de los santos martires que anava inclosa com a suplement a Las actas verdaderas de los martires, ó sea procesos verbales de lo que decian... de Teodorico Ruinart, editades a Madrid per la Sociedad de Operarios del mismo arte. Les litografies –obres de varis  dibuixants- que acompanyen aquest llibre, malgrat partir de les il·lustracions de l’edició original de Gallonio ajunten turments, en separen, en recreen de nous... recreant noves escenes però amb una base molt semblant.

Les nombroses edicions que ha tingut el llibre, fins i tot el 2006 s’ha editat en francès, han permès que el llibre hagi estat model per a pintors i altres il·lustradors sobretot de l’època barroca amb artistes tant destacats com Caravaggio. El dramatisme de les seves imatges i el detall de les il•lustracions mostrant com eren els diversos estris de tortura pretenien infondre al lector l’empatia amb aquells que van patir el martiri per tal que l’espectador, o el lector, s’identifiqués amb una religió que arribava a demanar, si calgués, la vida del fidel en una espècie d’èxtasi on el dolor forma part del misticisme.