diumenge, 13 d’octubre del 2013

Trattato degl'instrumenti di martirio... (1591) d’Antonio Gallonio, l’exaltació del dolor místic




La beatificació d’avui a l’engròs de 522 màrtirs de la Guerra Civil ha generat una certa perplexitat en una societat laica com l’actual. Si al laïcisme hi afegim la Memòria Històrica sobre els fets de la Guerra Civil aquesta reivindicació eclesiàstica en massa encara sobta més quan s’està regatejant la memòria dels assassinats –que encara dormen a les cunetes- per les tropes franquistes i els controlats feixistes –escamots falangistes amb permís de les autoritats-. No hi ha cap mena de dubte que aquest acte que coincideix amb un 12-O crispat políticament no pot ser qualificat si més no d’oportú.

PONLEVOY, ARMANDO. Actas de cautiverio y de la muerte de los RR. PP. P. Olivaint, L. Ducoudray, J. Caubert, A. Clerc, A. de Bengy de la Compañia de Jesús. Barcelona, Libreria Católico-Cientfica de la Viuda e hijos de J. Subirana, 1870

De fet, però, l’Església i el martiri sempre han anat junts des dels inicis i sempre s’hi ha recreat, com veurem, entre l’admiració i certa morbositat sobre aquest fenomen que desenvolupà artísticament i literària. L’Església sempre ha divulgat els martiris a l’engròs com l’actual beatificació des de l’Edat Mitjana amb les Onze mil verges, en l’època moderna amb els Màrtirs del Japó o en època contemporània –a més dels de la Guerra Civil- els de la Comuna de París, per exemple. Aquest culte als màrtirs sempre ha estat criticat i satiritzat pels moviments laics o directament anticlericals de cada moment amb perles com la de Guillaume Apollinaire que el 1907 va publicar la novel·la pornogràfica de Les Onze Mille Verges ou les Amours d’un hospodar.


El culte als màrtirs com hem comentat s’inicià amb les primeres persecucions causades sobretot pel dogma monoteista que no els permetia reconèixer a l’emperador com un déu a la terra, la qual cosa qüestionava la seva autoritat no només religiosa sinó política. Això els va fer sospitosos d’antisistemes i titllats d’ateus foren perseguits i condemnats a tortures i martiritzats. L’Església considerà que tothom que hagués mort per defensar les seves idees cristianes, hagués fet el que hagués fet anteriorment, anava directe al cel. Si anava al cel volia dir que se li podia retre culte com a sant i per això ben aviat l’Església va començar a retre homenatge als seus membres martiritzats com Sant Esteve –el primer màrtir- o fins i tot els anònims que hom anomenà Víctor o Fèlix –victoriós o feliç- ja que havien aconseguit la vida eterna gràcies al seu martiri. Es decidí que els sants màrtirs iconogràficament portessin una palma per a diferenciar-los dels altres sants morts per causes naturals.


Quan el 1530 Melanchton –deixeble de Martí Luter- va escriure la Confessio augustana (Capítol XXI) proclamà que els sants eren persones d’admiració però no d’adoració, per la qual cosa no se’ls havia de retre culte ja que entre Déu i el creien no hi havia d’haver cap intermediari, sinó que la pregària havia de ser directa. L’Església davant aquesta idea que buidà les esglésies protestants d’imatges en un procés iconoclasta convocà el Concili de Trento (1545-1563) com a eix de la Contrareforma. En el Concili per contrarestar l’esperit luterà es potencià el culte als sants com a mitjancers amb la pregaria. Un manual de catequesi contrareformista deia: quando alguno pronuncia la Oración Dominical ante la Imagen de algun Santo, tenga en su alma este sentimiento, es a saber: pide al Santo que ore juntamente con el y solicite para el aquellas cosas que contiene la oración dominical y sea finalmente su interprete e intercesor en la presencia de Dios.

En el segon gravat hom pot observar com un anterior lector emprenyat amb els botxins va atacar la seva cara
 
La literatura tradicional de culte als sants i als màrtirs es veié consolidada i conegué una gran embranzida gràcies a la Contrareforma. Aquesta literatura anomenada hagiogràfica arrencava de molt lluny i les primeres actes o martirologis – com les Corones de martiri de Prudenci- daten del s. II-IV. A partir d’aquests primers martirologis s’elaboraren reculls agiogràfics com la Historia lausíaca de Paladio (s. VII), Beda el Venerable (s. VIII), Rabano Mauro, Sant Adó i Usuard (s. IX), Simeó el Logoteta i Wolfhard (s. X-XI) i la gran obra de Jaume de la Vorágine i la seva Llegenda daurada (s. XIII). Després d’aquest període de l’Edat Mitjana i ja com a resposta a les idees protestants s’escriviren gran quantitat d’hagiografies i recopilacions diverses que tingueren el nom de Flos Sanctorum. El primer fou Gonzalo de Ocaña (1516), Pedro de la Vega (1521), Cardenal Baronio –Martirologio romano-, Alonso de Villegas (1588), Pedro de Ribadeneyra (1599), Jean Croisset –Any cristià- i Alban Butler –Vides dels pares màrtirs i d’altres sants-.


És en aquest ambient de reafirmament dels sants que hem d’emmarcar el llibre d’avui anomenat Trattato degl'instrumenti di martirio e delle varie maniere di martoriare... d’Antonio Gallonio, editat a Roma per Ascanio i Girolamo Donangeli el 1591. La gran diferència d’aquest llibre amb els Flos Sanctorum és que no parla específicament de cap sant –malgrat que els serveix d’exemple- sinó que és un recull a la manera de catàleg de les moltíssimes formes que els cristians foren martiritzats segons les diverses hagiografies.


El seu autor, Antonio Gallonio (1556-1605), fou un frare romà de l’orde dels filipons –de l’Oratori de l’Amor Diví o Congregació de Sant Felip Neri- que a més d’aquest peculiar llibre en va escriure uns quants més tots de caire devocional com el de Vita beati P. Philippi Neri (1600). La seva fama, però, es deu a aquest Trattato degl'instrumenti di martirio... que es convertí en un autèntic catàleg de l’horror. Les seves edicions posteriors, sobretot en llatí, dels segles posteriors fins a l’actualitat demostren l’èxit de la relació entre horror i morbositat gràcies a les seves excel·lents il·lustracions. El llibre fa una descripció molt detallada de cadascun dels mètodes utilitzats per als turments entrant en els detalls més exhaustius i comentant els diversos màrtirs que van patir-los.


El que crida més l’atenció d’aquest llibre són les il·lustracions de 46 burils calcogràfics dissenyats per Giovanni Guerra i gravats per Antonio Tempesta. Ambdós artistes que treballaven pels papes de Roma estaven imbuïts de l’estètica del manierisme que era una prolongació del renaixement abans d’entrar en el barroc. Per això les imatges compten amb distorsions visuals molt  forçades amb uns escorços a vegades molt violents que incorporen, encara més violència. Per això els gravats són les il·lustracions perfectes per a un llibre d’aquesta temàtica ja que mantenen un gran equilibri entre text i il·lustració.

GALLONIO, ANTONIO. Libro de los tormentos de los santos martires. Madrid, Sociedad de Operarios del mismo arte, 1844

És curiós com malgrat ser un llibre força usual a les biblioteques d’Espanya no se’n va fer cap edició fins al segle XIX. El 1844 se’n va fer una adaptació amb el títol de Libro de los tormentos de los santos martires que anava inclosa com a suplement a Las actas verdaderas de los martires, ó sea procesos verbales de lo que decian... de Teodorico Ruinart, editades a Madrid per la Sociedad de Operarios del mismo arte. Les litografies –obres de varis  dibuixants- que acompanyen aquest llibre, malgrat partir de les il·lustracions de l’edició original de Gallonio ajunten turments, en separen, en recreen de nous... recreant noves escenes però amb una base molt semblant.


Les nombroses edicions que ha tingut el llibre, fins i tot el 2006 s’ha editat en francès, han permès que el llibre hagi estat model per a pintors i altres il·lustradors sobretot de l’època barroca amb artistes tant destacats com Caravaggio. El dramatisme de les seves imatges i el detall de les il•lustracions mostrant com eren els diversos estris de tortura pretenien infondre al lector l’empatia amb aquells que van patir el martiri per tal que l’espectador, o el lector, s’identifiqués amb una religió que arribava a demanar, si calgués, la vida del fidel en una espècie d’èxtasi on el dolor forma part del misticisme.

dimecres, 10 de desembre del 2008

Indicios y tormentos (1632) d'Antonio Quevedo y Hoyos, la justificació de l’horror


A Amnistia Internacional, per ser una de les poques llums que ens permeten tenir algun bri d’esperança

En ocasió dels 60 anys de la resolució 217 A (III) adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides en la qual es proclamava la Declaració Universal dels Drets Humans, vull presentar-vos un llibre que els vulnera tots.
El llibre (20 x 15 cm.) que analitzem avui fou publicat el 1632 per Antonio Quevedo y Hoyos titulat Libro de indicios y tormentos i fou imprès a Madrid per Fernando Martínez. Justament el presentem aquí per fer-nos tots plegats més conscients que l’estabilitat judicial de què gaudim avui (amb tots els defectes que té) no ve de tant lluny com podríem creure.
El nom del llibre no porta a engany i realment és un tractat de dret processal del s. XVII sobre la legitimitat, utilitat i conveniència de la tortura aplicada a tot tipus de reus, com a mitjà segur per obtenir-ne una confessió i trobar la veritat. És el primer tractat específic que tracta de la prova en matèria criminal i com aconseguir-la, per això no dubta en convertir el llibre en un manual de tortura.

Antonio Quevedo y Hoyos era un jove advocat de la cort de Felip IV que va néixer a Reinosa i fou familiar de la Inquisició. És una obra que intenta com fer descobrir tots els delictes i com reconèixer-los a través d’una exhaustiva jurisprudència d’autors castellans i italians principalment.
Com a jurista expert domina el llenguatge específic del seu ofici i relata amb una fredor esgarrifosa, amb un discurs farcit de tecnicismes, els diversos casos i delictes. Centra la seva preocupació en la praxis quotidiana dels interrogatoris, en com portar a terme el turment de la manera més eficaç, sense plantejar-se mai la validesa del mètode.

La primera part de l’obra està dedicada als indicis que es poden observar en els delictes entre els quals figuren tant els d’assassinat o robatori com els d’adulteri, bruixeria, heretgia, prostitució, homosexualitat... La segona part se centra en els turments i la seva praxis, i concreta qui pot ser turmentar i qui no en funció de diverses circumstàncies (embarassades, persones d’edat, nobles, eclesiàstics...) i també segons els indicis de delicte i la seva gravetat.

Us recomano la lectura d’unes quantes d’aquestes pàgines per veure com era la societat occidental i hispànica, fa uns pocs segles, i quines eren les idees que es tenien sobre el que avui anomenem minories. Esgarrifa especialment el tractament de l’adulteri i l’homosexualitat, i els mètodes que s’utilitzaven per obtenir-ne la confessió, ja que com consta la experiencia ha mostrado la utilidad, y importancia deste remedio en averiguar y descubrir los maleficios, tíenese por menor inconveniente que suceda algunas vezes en averiuar y aun castigar al inocente
Fins al s. XVIII no s’aixecaren les primeres veus il·lustrades contra la tortura, que a Espanya es van concretar en l’article 133 de l’Estatut de Baiona de Josep Bonaparte, en el qual s’afirmava que el tormento queda abolido; todo rigor o apremio que se emplee en el acto de prisión o en la detención y ejecución y no esté expresamente autorizado por la ley es un delito. L’article 303 de les Corts de Cadis també diu que No se usará nunca del tormento ni de los apremios i d’una manera definitiva fou Ferran VII qui, un cop desprestigiada la tortura, la feu abolir definitivament –com a mínim sobre el paper- per la Reial Cèdula de 25 de juliol de 1814.
D’aquest llibre se’n feu una única edició, tot i que va gaudir de prou difusió i prestigi. L’exemplar que ressenyem aquí està força gastat per l’ús i és ple d’anotacions manuscrites, cosa que indica que se’n feu ús de manera concreta i aprofundida. L’enquadernació és l’original, però reparada de manera una mica matussera al s. XVIII, cosa que indica que se’n devia haver fet un ús extens al llarg de més de cent anys.

BIBLIOGRAFIA:GUDÍN RODRÍGUEZ– MAGARIÑOS, FAUSTINO. Evolución de la tortura en España: de un reputado instituto procesal a un execrable delito a Boletín de Información del Ministerio de Justicia, número 2021. Madrid, Ministerio de Justicia, setembre 2006


diumenge, 28 de setembre del 2008

Le Courrier Catalan (1926), una denúncia de l'exili català de la dictadura de Primo de Rivera

Diuen que el temps tot ho fa oblidar. Quan parlem de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) molta gent no sap què va significar i fins i tot alguns manuals diuen que la Dictadura va imposar ordre a una Espanya caòtica i que va apaivagar el conflicte del Marroc.

La realitat, però, fou ben diferent i si hom l’anomenà dictadura és per alguna cosa, el plec imprès que presentem en aquesta ocasió n’és una mostra. Es tracta d’una publicació escrita en francès per exiliats catalans a París, encapçalats per Alfons Maseras. En aquest periòdic es comentaven els esdeveniments que succeïen a Catalunya i també algunes notícies referents a Espanya.


Aquest exemplar de Le Courrier Catalan (1 de gener de 1926) parla de diversos temes que van des d’un article dedicat a l’art català, a una exposició sobre art sacre, la mort d’Antonio Maura i Pablo Iglesias (a qui s’acusa de centralisme i poca sensibilitat vers Catalunya, a diferència dels laboristes britànics respecte Irlanda), nomenaments de càrrecs dintre de la Dictadura, notícies de Puig i Cadafalch, el Complot del Garraf... però el plat fort és la denúncia dels mètodes de l’exèrcit colonial espanyol al Marroc.
Hi ha diversos articles sobre aquest tema, i s’hi aborden diferents aspectes de la política colonial espanyola i de retruc, de la francesa. El que ens ha portat a escriure aquest post, però, és un article de Gabriel Alomar realment impactant perquè no només el text denuncia una situació realment intolerable sinó que les fotografies que l’acompanyen mostren sense embuts crims de guerra flagrants. Tant és així que serveixen per encapçalar la publicació d’un sol full que és el que ocupava (76x56 cm.).

Les fotografies ens mostren com d’orgullosos se senten els membres de l’exèrcit que han decapitat una colla de rifenys i en mostren els caps solts com si fossin trofeus de cacera. L’actitud mofeta i arrogant de les tropes (tant dels legionaris espanyols com de les tropes mercenàries marroquines) és el que més impacta de les fotografies. Els uns senten el goig del conqueridor colonial i els altres celebren una victòria sobre el poble ocupat des de fa centenars d’anys.
Són imatges que ens recorden la barbàrie d’altres guerres de finals del s. XIX i principis del s. XX, que tenim molt més presents, justament perquè n’hi ha fotografies molt divulgades com ara la guerra de Manxúria o la guerra dels boers.


En aquest cas, però, ens sobten tant per les barbaritats retratades com perquè retornen a la llum un conflicte prou oblidat, precisament perquè no n’hi ha imatges conegudes. Veient aquestes fotografies entenem els motius ocults de les “gestes” de les tropes rifenyes que acompanyaven Franco i que van ocupar les darreres zones republicanes al final de la Guerra Civil: es tractava sobretot de venjança...
Conten que un rifeny lluitava al bàndol republicà –fet inusual- amb gran duresa i eficàcia, i matava a tort i a dret tants soldats com podia. Capturat per l’exèrcit enemic va canviar-se de bàndol i lluitava amb la mateixa ferocitat pels feixistes. Algú va preguntar-li com podia, amb tanta facilitat, lluitar contra els seus antics companys d’armes. Per ell la resposta era ben simple: havia vingut a la Península a lluitar a la Guerra Civil per matar tants espanyols com li fos possible... tant li era de quin bàndol fossin! Veient aquestes fotografies podem entendre –que no pas justificar- de quina mena de crueltats intentava rescabalar-se...
Fa temps vaig llegir una frase de Tàcit explicant el final d’una batalla que m’ha vingut al cap: En feren un desert i l’anomenaren pau.

BIBLIOGRAFIA
SONTAG, SUSAN. Davant el dolor dels altres. Barcelona, Proa, 2003.