dimecres, 10 de desembre de 2008

Indicios y tormentos (1632) de Juan Chumacero, la justificació de l’horror


A Amnistia Internacional, per ser una de les poques llums que ens permeten tenir algun bri d’esperança
En ocasió dels 60 anys de la resolució 217 A (III) adoptada i proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides en la qual es proclamava la Declaració Universal dels Drets Humans, vull presentar-vos un llibre que els vulnera tots.
El llibre (20 x 15 cm.) que analitzem avui fou publicat el 1632 per Antonio Quevedo y Hoyos titulat Libro de indicios y tormentos i fou imprès a Madrid per Fernando Martínez. Justament el presentem aquí per fer-nos tots plegats més conscients que l’estabilitat judicial de què gaudim avui (amb tots els defectes que té) no ve de tant lluny com podríem creure.
El nom del llibre no porta a engany i realment és un tractat de dret processal del s. XVII sobre la legitimitat, utilitat i conveniència de la tortura aplicada a tot tipus de reus, com a mitjà segur per obtenir-ne una confessió i trobar la veritat. És el primer tractat específic que tracta de la prova en matèria criminal i com aconseguir-la, per això no dubta en convertir el llibre en un manual de tortura.

Antonio Quevedo y Hoyos era un jove advocat de la cort de Felip IV que va néixer a Reinosa i fou familiar de la Inquisició. És una obra que intenta com fer descobrir tots els delictes i com reconèixer-los a través d’una exhaustiva jurisprudència d’autors castellans i italians principalment.
Com a jurista expert domina el llenguatge específic del seu ofici i relata amb una fredor esgarrifosa, amb un discurs farcit de tecnicismes, els diversos casos i delictes. Centra la seva preocupació en la praxis quotidiana dels interrogatoris, en com portar a terme el turment de la manera més eficaç, sense plantejar-se mai la validesa del mètode.

La primera part de l’obra està dedicada als indicis que es poden observar en els delictes entre els quals figuren tant els d’assassinat o robatori com els d’adulteri, bruixeria, heretgia, prostitució, homosexualitat... La segona part se centra en els turments i la seva praxis, i concreta qui pot ser turmentar i qui no en funció de diverses circumstàncies (embarassades, persones d’edat, nobles, eclesiàstics...) i també segons els indicis de delicte i la seva gravetat.

Us recomano la lectura d’unes quantes d’aquestes pàgines per veure com era la societat occidental i hispànica, fa uns pocs segles, i quines eren les idees que es tenien sobre el que avui anomenem minories. Esgarrifa especialment el tractament de l’adulteri i l’homosexualitat, i els mètodes que s’utilitzaven per obtenir-ne la confessió, ja que com consta la experiencia ha mostrado la utilidad, y importancia deste remedio en averiguar y descubrir los maleficios, tíenese por menor inconveniente que suceda algunas vezes en averiuar y aun castigar al inocente
Fins al s. XVIII no s’aixecaren les primeres veus il·lustrades contra la tortura, que a Espanya es van concretar en l’article 133 de l’Estatut de Baiona de Josep Bonaparte, en el qual s’afirmava que el tormento queda abolido; todo rigor o apremio que se emplee en el acto de prisión o en la detención y ejecución y no esté expresamente autorizado por la ley es un delito. L’article 303 de les Corts de Cadis també diu que No se usará nunca del tormento ni de los apremios i d’una manera definitiva fou Ferran VII qui, un cop desprestigiada la tortura, la feu abolir definitivament –com a mínim sobre el paper- per la Reial Cèdula de 25 de juliol de 1814.
D’aquest llibre se’n feu una única edició, tot i que va gaudir de prou difusió i prestigi. L’exemplar que ressenyem aquí està força gastat per l’ús i és ple d’anotacions manuscrites, cosa que indica que se’n feu ús de manera concreta i aprofundida. L’enquadernació és l’original, però reparada de manera una mica matussera al s. XVIII, cosa que indica que se’n devia haver fet un ús extens al llarg de més de cent anys.

BIBLIOGRAFIA:GUDÍN RODRÍGUEZ– MAGARIÑOS, FAUSTINO. Evolución de la tortura en España: de un reputado instituto procesal a un execrable delito a Boletín de Información del Ministerio de Justicia, número 2021. Madrid, Ministerio de Justicia, setembre 2006


diumenge, 28 de setembre de 2008

Le Courrier Catalan (1926), una denúncia de l'exili català de la dictadura de Primo de Rivera

Diuen que el temps tot ho fa oblidar. Quan parlem de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) molta gent no sap què va significar i fins i tot alguns manuals diuen que la Dictadura va imposar ordre a una Espanya caòtica i que va apaivagar el conflicte del Marroc.

La realitat, però, fou ben diferent i si hom l’anomenà dictadura és per alguna cosa, el plec imprès que presentem en aquesta ocasió n’és una mostra. Es tracta d’una publicació escrita en francès per exiliats catalans a París, encapçalats per Alfons Maseras. En aquest periòdic es comentaven els esdeveniments que succeïen a Catalunya i també algunes notícies referents a Espanya.


Aquest exemplar de Le Courrier Catalan (1 de gener de 1926) parla de diversos temes que van des d’un article dedicat a l’art català, a una exposició sobre art sacre, la mort d’Antonio Maura i Pablo Iglesias (a qui s’acusa de centralisme i poca sensibilitat vers Catalunya, a diferència dels laboristes britànics respecte Irlanda), nomenaments de càrrecs dintre de la Dictadura, notícies de Puig i Cadafalch, el Complot del Garraf... però el plat fort és la denúncia dels mètodes de l’exèrcit colonial espanyol al Marroc.
Hi ha diversos articles sobre aquest tema, i s’hi aborden diferents aspectes de la política colonial espanyola i de retruc, de la francesa. El que ens ha portat a escriure aquest post, però, és un article de Gabriel Alomar realment impactant perquè no només el text denuncia una situació realment intolerable sinó que les fotografies que l’acompanyen mostren sense embuts crims de guerra flagrants. Tant és així que serveixen per encapçalar la publicació d’un sol full que és el que ocupava (76x56 cm.).

Les fotografies ens mostren com d’orgullosos se senten els membres de l’exèrcit que han decapitat una colla de rifenys i en mostren els caps solts com si fossin trofeus de cacera. L’actitud mofeta i arrogant de les tropes (tant dels legionaris espanyols com de les tropes mercenàries marroquines) és el que més impacta de les fotografies. Els uns senten el goig del conqueridor colonial i els altres celebren una victòria sobre el poble ocupat des de fa centenars d’anys.
Són imatges que ens recorden la barbàrie d’altres guerres de finals del s. XIX i principis del s. XX, que tenim molt més presents, justament perquè n’hi ha fotografies molt divulgades com ara la guerra de Manxúria o la guerra dels boers.


En aquest cas, però, ens sobten tant per les barbaritats retratades com perquè retornen a la llum un conflicte prou oblidat, precisament perquè no n’hi ha imatges conegudes. Veient aquestes fotografies entenem els motius ocults de les “gestes” de les tropes rifenyes que acompanyaven Franco i que van ocupar les darreres zones republicanes al final de la Guerra Civil: es tractava sobretot de venjança...
Conten que un rifeny lluitava al bàndol republicà –fet inusual- amb gran duresa i eficàcia, i matava a tort i a dret tants soldats com podia. Capturat per l’exèrcit enemic va canviar-se de bàndol i lluitava amb la mateixa ferocitat pels feixistes. Algú va preguntar-li com podia, amb tanta facilitat, lluitar contra els seus antics companys d’armes. Per ell la resposta era ben simple: havia vingut a la Península a lluitar a la Guerra Civil per matar tants espanyols com li fos possible... tant li era de quin bàndol fossin! Veient aquestes fotografies podem entendre –que no pas justificar- de quina mena de crueltats intentava rescabalar-se...
Fa temps vaig llegir una frase de Tàcit explicant el final d’una batalla que m’ha vingut al cap: En feren un desert i l’anomenaren pau.

BIBLIOGRAFIA
SONTAG, SUSAN. Davant el dolor dels altres. Barcelona, Proa, 2003.