La realitat, però, fou ben diferent i si hom l’anomenà dictadura és per alguna cosa, el plec imprès que presentem en aquesta ocasió n’és una mostra. Es tracta d’una publicació escrita en francès per exiliats catalans a París, encapçalats per Alfons Maseras. En aquest periòdic es comentaven els esdeveniments que succeïen a Catalunya i també algunes notícies referents a Espanya.
Aquest exemplar de Le Courrier Catalan (1 de gener de 1926) parla de diversos temes que van des d’un article dedicat a l’art català, a una exposició sobre art sacre, la mort d’Antonio Maura i Pablo Iglesias (a qui s’acusa de centralisme i poca sensibilitat vers Catalunya, a diferència dels laboristes britànics respecte Irlanda), nomenaments de càrrecs dintre de la Dictadura , notícies de Puig i Cadafalch, el Complot del Garraf... però el plat fort és la denúncia dels mètodes de l’exèrcit colonial espanyol al Marroc.
Hi ha diversos articles sobre aquest tema, i s’hi aborden diferents aspectes de la política colonial espanyola i de retruc, de la francesa. El que ens ha portat a escriure aquest post, però, és un article de Gabriel Alomar realment impactant perquè no només el text denuncia una situació realment intolerable sinó que les fotografies que l’acompanyen mostren sense embuts crims de guerra flagrants. Tant és així que serveixen per encapçalar la publicació d’un sol full que és el que ocupava (76x56 cm.).
Les fotografies ens mostren com d’orgullosos se senten els membres de l’exèrcit que han decapitat una colla de rifenys i en mostren els caps solts com si fossin trofeus de cacera. L’actitud mofeta i arrogant de les tropes (tant dels legionaris espanyols com de les tropes mercenàries marroquines) és el que més impacta de les fotografies. Els uns senten el goig del conqueridor colonial i els altres celebren una victòria sobre el poble ocupat des de fa centenars d’anys.
Són imatges que ens recorden la barbàrie d’altres guerres de finals del s. XIX i principis del s. XX, que tenim molt més presents, justament perquè n’hi ha fotografies molt divulgades com ara la guerra de Manxúria o la guerra dels boers.
En aquest cas, però, ens sobten tant per les barbaritats retratades com perquè retornen a la llum un conflicte prou oblidat, precisament perquè no n’hi ha imatges conegudes. Veient aquestes fotografies entenem els motius ocults de les “gestes” de les tropes rifenyes que acompanyaven Franco i que van ocupar les darreres zones republicanes al final de la Guerra Civil
Conten que un rifeny lluitava al bàndol republicà –fet inusual- amb gran duresa i eficàcia, i matava a tort i a dret tants soldats com podia. Capturat per l’exèrcit enemic va canviar-se de bàndol i lluitava amb la mateixa ferocitat pels feixistes. Algú va preguntar-li com podia, amb tanta facilitat, lluitar contra els seus antics companys d’armes. Per ell la resposta era ben simple: havia vingut a la Península a lluitar a la Guerra Civil
Fa temps vaig llegir una frase de Tàcit explicant el final d’una batalla que m’ha vingut al cap: En feren un desert i l’anomenaren pau.
BIBLIOGRAFIA
SONTAG, SUSAN. Davant el dolor dels altres. Barcelona, Proa, 2003.
